ONLY MUSIC CAN SAVE ME

Segur que tot va començar al bressol amb les cançons infantils que et queden dins, però que no recordes fins que les cantes als teus fills... “La Lluna, la pruna vestida de dol...” Després, a l’escola, noves notes musicals entren dins teu, noves melodies, noves lletres que agafen sentit... “Dalt del cotxe hi ha una nina que repica els cascavells...” Després s’obre una maleta, la tapa es desdobla en dos altaveus i dins ella hi ha un plat de discos de vinil petits que escoltes amb els avis. Els discos són de la mare: Duo Dinámico “El final del verano llegó y tu partirás...”, El Beatles, els Stones, Elvis Presley “King Creoleeee uh!!”.
Però són les músiques dels viatges les que comencen a fer-te un melòman: Serrat “Penélope con su bolso de piel marrón...”, Víctor Manuel “Soy un corazón tendido al Sol...” T’agraden les músiques de la família i es fan teves. Després et faràs un fart de viatjar sentint música. Alguna influència dels amics dels pares es cola per la radio del cotxe: Pink Floyd “We don’t need no education!!!”. El millor està per arribar, la porta només és entreoberta, a l’adolescència s’obren les finestres i entrarà sense mesura.
Els amics són la clau: Loquillo “La última rubia que vino a probar el asiento de atrás...”, Sopa de Cabra “Nascut entre Blanes i Cadaqués...”, Bruce Springsteen “It’s a dream a lie if it don’t come true or is it something worse” Led Zeppelin “And if say to you tomorrow...”. Ja no hi ha qui ho aturi. O sí... els diners. No pots comprar el que vols, triar un disc et pot costar una hora, analitzant els “Nice Price” un per un, amb una cura desmesurada. La tria és lenta i meticulosa, té molt valor el vinil que arriba a les teves mans. Sensació d’haver nascut tard quan la música que idolatres es va fer quan no eres al món, quan tenies dos anys, quan no sabies de la seva existència. Es crea la banda sonora de la teva vida: la música que, per sempre més t’acompanyarà.
Per sort el viatge no tenia fi. Quan ja creus que tens tota la teva música arriba el tsunami musical. Malalt per haver estat limitat pels diners, apareixen les noves tecnologies que t’inviten a tenir-ho tot accessible i gratuït, a descobrir nous sons que mai hauries intentat trobar, ni els podries buscar, no existirien. Sense l’accés il·limitat, sense la llibertat de portar milers de cançons a la butxaca, sense aquesta tecnologia que alguns ara repudien, no haurien entrat les melodies que ara t’inunden. Els amics continuen fen-te buscar; i trobes i comparteixes i mostres i reps. I es torna a reconfigurar la banda sonora de la teva vida, es fa més gran, més oberta, més lliure.
I el més important de tot... de sobte... entra una nova cançó... i plores, se’t posen els pèls de punta... és aleshores quan ets conscient de que la música no és un complement més de la teva vida, és uns dels eixos centrals... ets música.

Viatjar

És fantàstic viatjar, ara mateix ho enyoro. Ara mateix agafaria una furgoneta i marxaria dos mesos a donar la volta a Europa. La sensació de trencar la rutina, de nervis, d’aventura, d’anar a descobrir alguna cosa nova. Se’t posa un pessigolleig a la panxa i et notes com un explorador que comença el camí cap a un destí desconegut. Aquesta sensació és la més important: la de mantenir el cap ben obert, la ment com una esponja per devorar i digerir tot allò que vindrà de nou. Sense aquesta sensació no viatges. Jo m’he trobat a una illa al nord de Rússia amb un senyor indignat perquè una cabaneta de fusta no tenia el jardí ben endreçat. Clar! A 40 sota zero aquelles persones només han de pensar en tenir un bonic jardí perquè els turistes puguem fer la foto. Això no és viatjar. I ja pots anar a Mart o més lluny, a la galàxia d’Andròmeda, que així no es viatja. El viatge prefabricat existeix i cada cop més. Les pors ens fan apartar-nos de l’aventura i cerquem una aventura plastificada, sense cap sotrac. Amb aquella àvia vietnamita que surt d’una casa de fusta com si fos un autòmat per tal de que la puguis filmar. El viatge comença al teu cap, no calen països molt llunyans. De petit anava a estiuejar a Segur de Calafell... i en arribar tenia la mateixa sensació de quan he fet un llarg viatge, molt lluny, molt més lluny, el viatge es troba sempre a dins...
Però encara tinc una altra idea al cap: estic convençut que el viatge més gran pot estar a la volta de la cantonada. Pots calçar-te les botes de muntanya, agafar grampons, la roba d’abric i escalar la paret de roca i gel que impedeix que parlis amb la teva amiga de l’ànima per un malentès. Pots posar-te les ulleres de submarinista, les aletes, el vestit de bany i bussejar dins els ulls meravellosos d’aquella persona tan especial per observar la seva ànima. Pots vestir-te amb la teva millor roba d’esport, les millors bambes i una cinta al cabell per tal de córrer fins aquell amic especial que fa set anys es va separar de tu. També pot posar-te el vestit de ballar i cercar els somriures de tots els que t’envolten per fabricar una bonica melodia que et faci moure els peus. També pot apropar-te vestit de camuflatge, silenciosament a aquella àvia que tan t’estima i portar-la a una de les teves aventures diàries amb les teves paraules.

El viatge és dins nostre, el viatge és el dia a dia, viatgem doncs!!!

Per a les mamis i els papis

Qui us estima de veritat? Pel què sou? Pel qui sou? Per la sang que porteu dins? Son ells, sí. Unes petites persones meravelloses que us coneixen des de que van néixer.

No són els vostres fills, no... Vosaltres sou les seves mares i els seus pares, perquè ells no ens pertanyen, som nosaltres els que els pertanyem. Ens tenen sí, i ho fan de la millor manera: ens hem regalat a nosaltres mateixos. I ens estimen sense cap motxilla a l’esquena, sense esperar res a canvi, sense projeccions futures, pors o inseguretats, sense necessitar res més que una mirada, una carícia o la teva simple respiració. És clar que me direu que ja demanen coses materials, o que les demanaran i que cada cop serà més difícil que no ens jutgin o que s’enfadin amb més força (ara encara els trenquem rebequeries amb dues paraules i un somriure). És clar que tot això arribarà... O no... Potser encara que siguem uns autèntics desastres ens tindran l’amor més fort que mai es pot tenir. L’amor incondicional, sense esperar res per donar-ho tot.

També em direu que esclavitzen, que cansen, que de vegades necessites desconnectar. I tant!!! No ho dubteu, hem de fer més coses que ser mares o pares. Però aquesta societat putrefacta ens han venut una manera de ser lliures: ser joves, o “guapos” o simpàtics o fer esport els diumenges al matí, o sortir de copes a l’hora que vols amb mooooolts amics, o ballar fins que surti el sol, o viatjar a l’estiu a un país llunyà (si pot ser que tingui més de vuit consonants al nom, que mola més)... I ningú no ens ha ensenyat a ser lliures com a regal, com a regal per als fills. Perquè només nosaltres som lliures per: estar un minut mirant la careta que fan quan dormen (brutal!!!), fer una “pedorreta” enorme a la panxa en mig del carrer i pixar-nos de riure, o regar un arbre, agafar-los la mà sense més... sentir-la, explicar contes meravellosos abans de dormir, mirar un western i explicar-los per què Johnny Guitar “nunca da la mano a un pistolero zurdo”. Això només ho podem fer nosaltres i a ser lliures així ningú ens ha ensenyat. Anirem aprenent, aprenent aquesta “nova llibertat” oblidada pel que és la “autèntica llibertat” la que no té lligams. Potser sense lligams no es pot ser lliure... Per ara gaudirem de les persones que més ens estimen, que ens estimen de debò, incondicionalment.

Hi ha una altra manera d’estimar? Sí? Dons no m’ho penso creure, ara mateix no. I si em dieu que obri els ulls els tancaré amb totes les meves forces. I si em dieu que em desperti, dormiré. I si em dieu que toqui de peus a terra saltaré amb totes les meves forces...