ONLY MUSIC CAN SAVE ME

Segur que tot va començar al bressol amb les cançons infantils que et queden dins, però que no recordes fins que les cantes als teus fills... “La Lluna, la pruna vestida de dol...” Després, a l’escola, noves notes musicals entren dins teu, noves melodies, noves lletres que agafen sentit... “Dalt del cotxe hi ha una nina que repica els cascavells...” Després s’obre una maleta, la tapa es desdobla en dos altaveus i dins ella hi ha un plat de discos de vinil petits que escoltes amb els avis. Els discos són de la mare: Duo Dinámico “El final del verano llegó y tu partirás...”, El Beatles, els Stones, Elvis Presley “King Creoleeee uh!!”.
Però són les músiques dels viatges les que comencen a fer-te un melòman: Serrat “Penélope con su bolso de piel marrón...”, Víctor Manuel “Soy un corazón tendido al Sol...” T’agraden les músiques de la família i es fan teves. Després et faràs un fart de viatjar sentint música. Alguna influència dels amics dels pares es cola per la radio del cotxe: Pink Floyd “We don’t need no education!!!”. El millor està per arribar, la porta només és entreoberta, a l’adolescència s’obren les finestres i entrarà sense mesura.
Els amics són la clau: Loquillo “La última rubia que vino a probar el asiento de atrás...”, Sopa de Cabra “Nascut entre Blanes i Cadaqués...”, Bruce Springsteen “It’s a dream a lie if it don’t come true or is it something worse” Led Zeppelin “And if say to you tomorrow...”. Ja no hi ha qui ho aturi. O sí... els diners. No pots comprar el que vols, triar un disc et pot costar una hora, analitzant els “Nice Price” un per un, amb una cura desmesurada. La tria és lenta i meticulosa, té molt valor el vinil que arriba a les teves mans. Sensació d’haver nascut tard quan la música que idolatres es va fer quan no eres al món, quan tenies dos anys, quan no sabies de la seva existència. Es crea la banda sonora de la teva vida: la música que, per sempre més t’acompanyarà.
Per sort el viatge no tenia fi. Quan ja creus que tens tota la teva música arriba el tsunami musical. Malalt per haver estat limitat pels diners, apareixen les noves tecnologies que t’inviten a tenir-ho tot accessible i gratuït, a descobrir nous sons que mai hauries intentat trobar, ni els podries buscar, no existirien. Sense l’accés il·limitat, sense la llibertat de portar milers de cançons a la butxaca, sense aquesta tecnologia que alguns ara repudien, no haurien entrat les melodies que ara t’inunden. Els amics continuen fen-te buscar; i trobes i comparteixes i mostres i reps. I es torna a reconfigurar la banda sonora de la teva vida, es fa més gran, més oberta, més lliure.
I el més important de tot... de sobte... entra una nova cançó... i plores, se’t posen els pèls de punta... és aleshores quan ets conscient de que la música no és un complement més de la teva vida, és uns dels eixos centrals... ets música.

Viatjar

És fantàstic viatjar, ara mateix ho enyoro. Ara mateix agafaria una furgoneta i marxaria dos mesos a donar la volta a Europa. La sensació de trencar la rutina, de nervis, d’aventura, d’anar a descobrir alguna cosa nova. Se’t posa un pessigolleig a la panxa i et notes com un explorador que comença el camí cap a un destí desconegut. Aquesta sensació és la més important: la de mantenir el cap ben obert, la ment com una esponja per devorar i digerir tot allò que vindrà de nou. Sense aquesta sensació no viatges. Jo m’he trobat a una illa al nord de Rússia amb un senyor indignat perquè una cabaneta de fusta no tenia el jardí ben endreçat. Clar! A 40 sota zero aquelles persones només han de pensar en tenir un bonic jardí perquè els turistes puguem fer la foto. Això no és viatjar. I ja pots anar a Mart o més lluny, a la galàxia d’Andròmeda, que així no es viatja. El viatge prefabricat existeix i cada cop més. Les pors ens fan apartar-nos de l’aventura i cerquem una aventura plastificada, sense cap sotrac. Amb aquella àvia vietnamita que surt d’una casa de fusta com si fos un autòmat per tal de que la puguis filmar. El viatge comença al teu cap, no calen països molt llunyans. De petit anava a estiuejar a Segur de Calafell... i en arribar tenia la mateixa sensació de quan he fet un llarg viatge, molt lluny, molt més lluny, el viatge es troba sempre a dins...
Però encara tinc una altra idea al cap: estic convençut que el viatge més gran pot estar a la volta de la cantonada. Pots calçar-te les botes de muntanya, agafar grampons, la roba d’abric i escalar la paret de roca i gel que impedeix que parlis amb la teva amiga de l’ànima per un malentès. Pots posar-te les ulleres de submarinista, les aletes, el vestit de bany i bussejar dins els ulls meravellosos d’aquella persona tan especial per observar la seva ànima. Pots vestir-te amb la teva millor roba d’esport, les millors bambes i una cinta al cabell per tal de córrer fins aquell amic especial que fa set anys es va separar de tu. També pot posar-te el vestit de ballar i cercar els somriures de tots els que t’envolten per fabricar una bonica melodia que et faci moure els peus. També pot apropar-te vestit de camuflatge, silenciosament a aquella àvia que tan t’estima i portar-la a una de les teves aventures diàries amb les teves paraules.

El viatge és dins nostre, el viatge és el dia a dia, viatgem doncs!!!