Qui us estima de veritat? Pel què sou? Pel qui sou? Per la sang que porteu dins? Son ells, sí. Unes petites persones meravelloses que us coneixen des de que van néixer.
No són els vostres fills, no... Vosaltres sou les seves mares i els seus pares, perquè ells no ens pertanyen, som nosaltres els que els pertanyem. Ens tenen sí, i ho fan de la millor manera: ens hem regalat a nosaltres mateixos. I ens estimen sense cap motxilla a l’esquena, sense esperar res a canvi, sense projeccions futures, pors o inseguretats, sense necessitar res més que una mirada, una carícia o la teva simple respiració. És clar que me direu que ja demanen coses materials, o que les demanaran i que cada cop serà més difícil que no ens jutgin o que s’enfadin amb més força (ara encara els trenquem rebequeries amb dues paraules i un somriure). És clar que tot això arribarà... O no... Potser encara que siguem uns autèntics desastres ens tindran l’amor més fort que mai es pot tenir. L’amor incondicional, sense esperar res per donar-ho tot.
També em direu que esclavitzen, que cansen, que de vegades necessites desconnectar. I tant!!! No ho dubteu, hem de fer més coses que ser mares o pares. Però aquesta societat putrefacta ens han venut una manera de ser lliures: ser joves, o “guapos” o simpàtics o fer esport els diumenges al matí, o sortir de copes a l’hora que vols amb mooooolts amics, o ballar fins que surti el sol, o viatjar a l’estiu a un país llunyà (si pot ser que tingui més de vuit consonants al nom, que mola més)... I ningú no ens ha ensenyat a ser lliures com a regal, com a regal per als fills. Perquè només nosaltres som lliures per: estar un minut mirant la careta que fan quan dormen (brutal!!!), fer una “pedorreta” enorme a la panxa en mig del carrer i pixar-nos de riure, o regar un arbre, agafar-los la mà sense més... sentir-la, explicar contes meravellosos abans de dormir, mirar un western i explicar-los per què Johnny Guitar “nunca da la mano a un pistolero zurdo”. Això només ho podem fer nosaltres i a ser lliures així ningú ens ha ensenyat. Anirem aprenent, aprenent aquesta “nova llibertat” oblidada pel que és la “autèntica llibertat” la que no té lligams. Potser sense lligams no es pot ser lliure... Per ara gaudirem de les persones que més ens estimen, que ens estimen de debò, incondicionalment.
Hi ha una altra manera d’estimar? Sí? Dons no m’ho penso creure, ara mateix no. I si em dieu que obri els ulls els tancaré amb totes les meves forces. I si em dieu que em desperti, dormiré. I si em dieu que toqui de peus a terra saltaré amb totes les meves forces...
